Moltes vegades apareixen conflictes quan és l’hora de dinar o de sopar.
El fill ens diu que no té gana, juga mab el menjar, s’aixeca 20 vegades de la cadira, molesta al gernà, etc., en definitiva, fa tota una sèries de conductes que dificulten el momento de dinar tots plegats.
Quan es donen situacions d’aquest tipus, primer haurem d’esbrinar si es tracta d’una qüestió de falta de gana o desgana envers l’aliment en concret que els pares han cuinat o, si pel contrari, es tracta d’una conducta que poc té a veure amb el menjar que hi ha a la taula sinó que es tracta d’una crida d’atenció als pares.
Com dic sempre en els posts que escric, és molt important entendre què està passant per a que podem donar una resposta el més adequada posible a la situación que s’està produint.
En regles generals, és important que els nens adquireixin ja des de ben petits uns hàbits relacionats amb el tema del menjar: dinar/sopar sobre la mateixa hora; no donar-los res de picar abans; si els pares poden sopar amb els nens millor, doncs als fills els hi agrada dinar amb els pares perquè els fan sentir grans com ells; evitar que s’aixequin innecessàriament de la cadira, etc.
També és interessant anar introduint de manera gradual diferents aliments, i que veginq ue nosaltres també ho mengem de bon gust.
D’aquesta manera, es van acostumant als canvis i a la introducció de nous aliments amb naturalitat.
Si el nostre fill diu que no vol menjar res més i nosaltres decidim retirar-li el plat, és important que llavors despré son caiguem en donar-li unes galetes o un altre aliment que ens demani més tard.
Si ho fem, no estarem valorant nosaltres mateixos el menjar que hem cuinat per a ells, i será ell qui decideixi quan menjar i el què.
Li podem explicar que ara a no és momento de dinar, i que per això és important que es pugui menjar tot el que li posem al plat.
Per aquells nens que els costa estar asseguts i que aprofiten qualsevol moment per a cridar l’atenció dels pares, és interessant que el moment de dinar o de sopar sigui un moment divertit per a ells.
Evitar que la conversa giri entorn al “menja’t això” i “deixar de fer lo altre”, i sigui realment un moment en què mentre estan menjant, ens expliquin què han fet al cole, per exemple.
D’aquesta manera els estarem mirant no perquè ens preocupa que no mengin, sinó perquè ens interessem per ells.
La idea és que si els oferim la nostra atenció mentre som la taula, llavors no els caldrà fer el tonto amb el menjar per captar-la.
Per això, és important poder destinar una estona adequada a l’hora de dinar/sopar, per a que podem gaudir del menjar i del moment en familia sense presses ni angoixes afegides.
