criança

criança

Què difícil navegar a vegades pel mar immens de la criança… El dia a dia embolcalla i és difícil trobar perspectives i temps per aturar-se i pensar. Llavors, busquem desesperadament brúixoles màgiques que ens indiquin el nord, i ens orientin cap a camins correctes, aquells que sembla que ens salvaran a tots.

Malauradament, no existeix un mapa únic amb respostes per a tothom, ni cap camí correcte. Caldrà anar construint les rutes, transformant el veler per encarar-les i, el que a vegades és més difícil: aparcar l’embarcació als ports, per poder baixar a terra posant distància a l’aventura, i així agafant la força necessària per a la següent.

És habitual sentir: “ És que no tenim temps per res des que tenim els fills”, “tot el que fem és per ells i res per a nosaltres”. Malgrat és una realitat que els fills i filles requereixen molta presència i atenció, i que la vida canvia amb ells, els pares i mares també necessitem espais per a nosaltres. És clar que en funció del moment de desenvolupament del nen o nena, la manera de poder distanciar-se serà una o una altre.

Hi ha qui té a prop figures de suport de familiars per a poder marxar a sopar un vespre, o hi haurà qui tindrà cangurs. Hi ha qui s’organitzarà perquè un es quedi amb les criatures i l’altre pugui anar a fer dues hores d’esport a la setmana… Cada família haurà de poder pensar en les seves possibilitats, però podent trobar espais individuals o de parella, per així no acusar a la criança, de la impossibilitat de tenir un espai propi . Per així no fer responsables als fills i les filles de no poder tenir moments socials de gaudi, de dedicació pròpia o de tranquil·litat…

Tot i així, cal dir que no és fàcil separar-se. Separar-se dels fills i filles sovint genera culpa, i voldríem ser-hi a tots els escenaris de la seva vida, evitant així la sensació de que els abandonem.

Òbviament, els fills necessiten que els anem a veure a les activitats que fan, que juguem amb ells, que els acompanyem en el seu desenvolupament amb presència, atenció, i comprensió i també de tenir moments en família. Però si tot això hi és, cal poder també permetre’s espais per a nosaltres.

Evidentment, cal poder pensar quins són els moments de distància que un es pot permetre. No és el mateix un nadó de 8 mesos que un fill de 8 anys, i no és el mateix anar a sopar fora cada vespre o cap de setmana, que un cop al mes. Tampoc és el mateix quan un fill està malalt, que quan està sa i es pot quedar amb una figura de confiança que el cuidarà.

Si les criatures disposen d’un vincle segur i compartit amb els pares i mares, podran aprendre a separar-se i a tenir la seguretat de que la distància no és cap amenaça, no és cap abandonament, i de que els papes i mames tornen. Aquest, també és un dels aprenentatges vitals que forma part del seu desenvolupament. Així doncs, mares i pares tripulants, alceu les veles i navegueu amb amor i comprensió pels mars de la criança, però procurant cuidar-vos a vosaltres també!

Deja un comentario

Cerrar menú