Deixa’m fer-me gran

Deixa’m fer-me gran

Sí… les nostres precioses i increïbles criaturetes es fan grans. Això és inevitable. I hi ha una part on sap greu.

Aquell nadó que l’agafaves en braços i s’adormia amb la teva mirada i la teva escalfor, ara és un adolescent que amb prou feines saps a quina hora se’n va a dormir i, si el volguessis portar a coll i bé, després necessitaries una faixa durant un parell de setmanes. És així.

El temps passa per a tothom.

Per això és important tenir clar perquè eduquem els nostres infants, què és el que volem d’ells. Educar vol dir ensenyar, mostrar i demostrar què és ser una bona persona, feliç, responsable i coherent.

Educar és fer d’un ésser humà, un ciutadà del món. I és molt important tenir clar que infants i joves no només són el futur, sinó que també són el present. Per tant educar és una aposta de present i de futur, on la criatureta que ara tenim entre mans acabarà sent una persona gran, responsable i amb autonomia.

I això és del que vull parlar… donem la suficient autonomia als nostres infants i adolescents?

Sí hi ha una cosa que s’ha de reconèixer és que patim. Patir és senyal d’un vincle que s’estableix entre mares, pares i fills. Però alerta! No només hem de mostrar el nostre amor a través de la preocupació.

També els hi hem de poder mostrar el nostre amor a través d’estimular-los l’autoestima, reconeixent allò que fan bé i reforçant la seva identitat que cada vegada serà més única i més diferent de la dels progenitors. I això fa por.

Veure que cada cop saps menys coses de la seva vida, veure que cada cop tens menys control sobre què fa i el que no fa, veure que no fa tot allò que a tu t’agradaria… fa patir. Però és molt important que no li traspassem tota el nostre patiment al nostre fill/a.

Perquè no volem que sigui una persona poruga i atemorida, sinó una persona que es pugui afrontar als reptes de la vida i pugui encaixar els fracassos. És evident que no volem que prenguin mal, que caiguin o que fracassin.

Però caure en la gran temptació d’estar sempre molt a sobre i molt, corres el gran risc que esdevinguin persones dependents i amb dificultats perquè s’enfrontin a les adversitats.

Hem de deixar que els nostres fills i filles explorin el món, s’equivoquin i es facin mal. I estar allà quan vinguin plorant a casa perquè els hi ha passat alguna cosa no gaire bona, però no tan greu com per no refer-se’n.

Per tant, perquè els infants creixin i madurin, de mica en mica, els pares ens hem d’anar retirant, i dóna’ls-hi espai perquè es desenvolupin com a persones íntegres.

Deja un comentario

Cerrar menú