Ens en recordem de quan nosaltres erem petits?

Ens en recordem de quan nosaltres erem petits?

Quants anys fa que no ens il·lusionem per l’aleteig d’una papallona o per les coses més senzilles?

Quant de temps fa que un pal no és una serp o una vareta màgica?

Tendim a pensar-hi poc… però hi va haver una època en què érem petits!

I… els teus pares feien coses que et feien moltíssima ràbia.

O no? Per què és important pensar en la nostra infància? Perquè abans de ser pares, hem estat fills.

I hem tingut uns pares que ens han cuidat i estimat suficient. I això deixa marca.

Prenem per cas: “El meu pare era molt dur amb mi i per tant jo seré molt dur amb tu”.

Aquest esquema prototípic és un exemple perillós d’una mala diferenciació entre el que van ser els teus pares i el que tu pots ser com a pare.

És veritat; els teus pares van ser molt durs amb tu i per això has arribat molt lluny, però… no hi havia una altra manera?

O passem a l’extrem oposat: Els meus pares em controlaven nit i dia. No em deixaven fer res.

Llavors vaig decidir que els meus fills no els controlaria gens.

Mai els hi poso normes ni hora de tornar a casa. És evident que els extrems, mai són bons.

Els fills no són un objecte on puguem abocar les nostres frustracions i els nostres traumes. No podem fer per repetició o per oposició allò que van fer els nostres cuidadors.

És important que pensem i reflexionem sobre per què els nostres pares actuaven de la manera en què ho feien i si és bo que nosaltres actuem així.

Que les nostres accions prenguin un significat i es dirigeixin cap a un objectiu o cap a una fita i no fer perquè a mi em va anar bé o perquè a mi m’hauria agradat que m’ho fessin.

Cada infància és única i no es repetirà.

Pretendre reviure aquelles experiències a través dels nostres fills o que els fills els hi faci feliços les mateixes coses que a nosaltres pot provocar que els forcem a fer coses que no els hi ve de gust o que no gaudeixin.

Per evitar-ho és important que els hi preguntem i els hi oferim un ventall ampli d’opcions.

Que siguin ells els protagonistes i principals actors. Si volem que el nostre fill faci música perquè creiem que pot ser beneficiós per ell, importa que toqui el violí, el piano o el contrabaix?

O si creiem que fer esport és saludable, no cal que faci rugbi com nosaltres vam fer!

Deja una respuesta