Últimament tenim la sensació que tothom està preocupat per la salut mental.
I no en el sentit positiu de preocupar-se per tenir un estil de vida saludable, amb una xarxa de relacions que t’acompanyin en els bons i en els mals moments, sinó que la gent està a l’expectativa que els hi posin una etiqueta que expliqui tot el seu malestar.
No és que sigui desordenat, és que tinc la síndrome del poca-traça: Em costa ordenar i mantenir l’habitació neta.
Em fa mandra rentar la roba i haver de fer-me el llit als matins. Si total, a la nit el tornaré a desfer…
Múltiples estudis han demostrat que aquesta síndrome és fruit d’un dèficit en la recaptació de la serotonina, produïda perquè la bomba de sodi-potassi no obra suficients canals sinàptics.
Evidentment, per curar aquesta síndrome no has de fer res més que prendre’t aquesta pastilla.
Com que ajuda a obrir els canals de Sodi, augmenta la recaptació de serotonina i, l’habitació estarà ordenada i amb un somriure.
Sense esforç, sense patiment. Utilitzant la reducció a l’absurd, volem transmetre una manera de pensar que està a les ments de molts de nosaltres.
Empesos per una indústria farmacèutica que treu remeis miraculosos, cada cop és més alta la tendència a patologitzar i medicalitzar els estats naturals de la vida.
Ser mogut no vol dir tenir hiperactivitat, i que la classe sigui avorrida i, per tant, ens costi parar atenció no vol dir que tinguem dèficit d’ateció.
Ser una mica tímid i que ens costi relacionar-nos no vol dir que tinguem síndrome de l’espectre autista i que passem una època trista no vol dir que tinguem depressió.
Que podem fer? És important entendre que el malestar, el patiment, no encaixar en un grup o l’ansietat forma tan part de la vida com gaudir, disfrutar o tenir amics.
Passar-ho malament no equival a estar malament, sinó a estar viu! Això no vol dir que no puguem entendre el malestar.
Entendre el malestar no vol dir posar una etiqueta reduccionista i simplista, sinó pensar perquè ho estem passant malament o ens comportem d’aquesta manera que no ens agrada gaire. Per exemple: No puc dormir… Necessito una pastilla per dormir. O no!
Hi ha altres maneres: No puc dormir… Perquè serà?. És veritat que a la feina estic preocupat per aquest projecte que em fa anar de bòlit.
A més a més, el nou cap que m’han posat… em fa por que em facin fóra, com la meva filla adolescent que avui m’ha fet fora de la seva habitació, cada vegada estem més distanciats. Crec que em sento sol…
I si truqués al Joan per explicar-li?
Que diferent és una postura de l’altre.
Mentre una ens converteix en un subjecte passiu i sotmès a una medicació que més aviat o més tard farà figa, per la dependència i la tolerància, l’altre ens apodera i ens fa responsables de nosaltres mateixos. I el que és més important, podem prendre accions per estar millor.
Aquest escenari patologitzador està fonamentat en el constructe nefast de normalitat. Cada cop hi ha una definició més estricta del que és la normalitat i per tant, cada vegada hi ha més persones que no són «normals».
Tot qui no sigui normal, és malalt. No hi ha res més injust, que tractar a tothom per igual.
Per tant, anem ha entendre què és el que ens passa i quina és la millor manera de solucionar-ho, ja que estem segurs que la majoria de vegades no passarà per una medicalització de la vida, sinó per permetre’ns està en contacte amb el malestar, no fugir d’ell.
