Continuïtat dels tractaments psicoterapèutics

Continuïtat dels tractaments psicoterapèutics

Tot sovint, quan una família consulta al psicòleg és perquè ha provat una sèrie de recursos que no han funcionat per alleugerir el patiment del seu fill o filla.

Per exemple, hi ha infants que ho posen molt difícil per anar al col·legi, tenen dificultat amb el menjar o presenten problemes per dormir o fer cas a «l’autoritat».

El malestar intrapsíquic de l’infant aflora a la realitat en forma de conductes, que, sovint, són les causants de patiment en els progenitors.

Així doncs, la família acut al psicòleg a la recerca d’aquest alleujament i millora de qualitat relacional i familiar.

La relació psicòleg-infant permet, a través del joc, del dibuix, de la paraula i de la relació expressar aquest malestar i, per tant, reduir el nombre de conductes disruptives.

És freqüent que els primers mesos de psicoteràpia hi hagi una millora simptomàtica molt significativa.

Per part dels pares i mares hi ha una descàrrega d’ansietat. El psicòleg és un aliat que permet entendre millor als fills i proporcionar un espai de confiança on poder pensar noves estratègies d’actuació, consensuades amb la parella.

Per part de l’infant segueix havent-hi malestar, però aquest ja no és expressat amb forma de conducta (almenys no amb tanta freqüència) sinó que s’utilitza l’espai terapèutic per expressar els conflictes interns.

La suma d’aquests dos elements fan que la majoria de pacients, durant els primers mesos de teràpia millorin la conducta, «el que es veu» però això no vol dir que tinguin menys patiment mental.

És per això que interrompre la teràpia en aquest moment és un gran error.

Perquè no s’ha pogut treballar l’arrel del problema, ens hem quedat amb la punta de l’iceberg i no haurem pogut aprofundir en la font del conflicte, la font del malestar.

Una interrupció del tractament després d’una millora simptomàtica serà contraproduent tant per l’infant com per la família perquè, al cap d’un temps, tornaran a sorgir en formes de conducta les actituds més «destructives» i que generaven malestar al sistema familiar, amb l’agreujant que anar el psicòleg no servirà de tant perquè l’infant ja haurà tingut una experiència terapèutica frustrada.

És per això, que recomano encoratjadament parlar amb el psicòleg sobre quin és el millor moment per acabar la teràpia, poder encarar-ho conjuntament i preparar un desenllaç satisfactori per la família, el pacient i la relació terapeuta – pacient.

Deja un comentario

Cerrar menú