Que entenem per salut?

Salut és un terme que no ha tingut una definició estàtica que hagi perdurat en el temps.

Els experts estan constantment filant més prim per poder definir amb més precisió amb de forma més consensuada el terme salut.

Mirarem de forma breu l’evolució de la paraula salut i com nosaltres podem ser agents de salut, segons en quina definició ens centrem.

Salut és l’absència de malaltia. Aquesta és la definició tradicional proposada per l’OMS que rapidament va quedar curta.

En primer lloc perquè no es pot definir en funció del que no-és, i, en segon lloc, perquè, encara que salut i malaltia estiguin estretament lligats, no són el mateix.

Tu pots no estar malalt i no gaudir d’una bona salut. Sigerist, l’any 1941 va proposar una visió de salut en allò que és, i no per l’absència de: Salut és quelcom positiu. Una actitud joiosa i una acceptació de les responsabilitats que la vida imposa a l’individu.

Aquesta definició canvia totalment el paradigma de què entenem per salut.

Per una banda, no només recau en l’individu, sinó que també posa de manifest que hi ha un context d’interacció.

Per altra banda, ho defineix com una actitud, una manera de fer i no ho redueix en termes dicotòmics.

Per últim, i és com Sigerist comença, és quelcom positiu.

Que diferent és, quan ens relacionem amb els nostres fills partir d’una definició o d’una altra

Posaré un exemple:

– Papa, no estic bé… no vull anar al cole

– Termòmetre, no febre, cap al cole! (primera definició)

– Papa, no estic bé… no vull anar al cole

– Que et passa?, potser hi ha algú que et preocupa i que et fa estar malament. Si en parlem potser et puc ajudar (segona definició)

L’OMS, en el seu congrés de formació el 1946 va definir salut com a: Salut és un estat de complet benestar físic, mental i social.

Quan pensem amb l’infant que tenim davant i que l’hem de cuidar, hem d’intentar integrar-lo en la seva totalitat.

A més a més de portar-lo al metge, parlar amb el professorat per saber com està en el grup classe, i tenir present que és el que l’angoixa i el preocupa.

Els límits d’on comença la salut física i social són molt difosos. Utilitzem la sexualitat per relacionar-nos, i més els adolescents, i com vivim aquesta sexualitat ens afecta a com pensem i sentim.

Cal destacar que a l’OMS defineix el concepte de salut com una fita, un camí per on caminar.

En cap cas com un estadi on arribar. Ningú té un estat de complet benestar. L’última definició que prendrem en consideració és l’acord que és va arribar l’any 2000, a Bangladesh durant la conferència mundial sobre la Salut: La salut és un assumpte social, econòmic i polític, i és, sobretot, un dret humà fonamental.

La desigualtat, la pobresa, l’explotació, la violència i la injustícia són a l’arrel de la mala salut i de les morts dels pobres i els marginats. La salut per a totes les persones significa que s’han de desafiar els interessos dels poderosos, que cal fer front a la globalització i que les prioritats polítiques i econòmiques s’han de canviar de forma dràstica.

És una definició molt polititzada i que s’allunya molt del nostre dia a dia, però la prenc en consideració per una cosa. Per l’ideal de justícia.

En les famílies on hi ha més d’un fill/a, hem d’intentar ser el màxim de justos amb cada un dels fills, perquè les desigualtats entre germans són fonts de malestar i conflicte. Fonts de no-salut.

Per concloure, Salut no és un terme de blanc i negre, de sí o no, sinó una línia molt llarga. En un extrem tenim el malestar total i a l’altre extrem el benestar absolut.

Al llarg de la nostra vida, caminarem amunt i avall sense adonar-nos.

Creiem important tenir present que està bé, vol dir cuidar el nostre cos (dormir, menjar…) la nostra salut mental (què ens preocupa, que em crea incomoditat…) i cuidar la nostra xarxa social (amics, família, parella…)

Últimament tenim la sensació que tothom està preocupat per la salut mental.

I no en el sentit positiu de preocupar-se per tenir un estil de vida saludable, amb una xarxa de relacions que t’acompanyin en els bons i en els mals moments, sinó que la gent està a l’expectativa que els hi posin una etiqueta que expliqui tot el seu malestar.

No és que sigui desordenat, és que tinc la síndrome del poca-traça: Em costa ordenar i mantenir l’habitació neta.

Em fa mandra rentar la roba i haver de fer-me el llit als matins. Si total, a la nit el tornaré a desfer…

Múltiples estudis han demostrat que aquesta síndrome és fruit d’un dèficit en la recaptació de la serotonina, produïda perquè la bomba de sodi-potassi no obra suficients canals sinàptics.

Evidentment, per curar aquesta síndrome no has de fer res més que prendre’t aquesta pastilla.

Com que ajuda a obrir els canals de Sodi, augmenta la recaptació de serotonina i, l’habitació estarà ordenada i amb un somriure.

Sense esforç, sense patiment. Utilitzant la reducció a l’absurd, volem transmetre una manera de pensar que està a les ments de molts de nosaltres.

Empesos per una indústria farmacèutica que treu remeis miraculosos, cada cop és més alta la tendència a patologitzar i medicalitzar els estats naturals de la vida.

Ser mogut no vol dir tenir hiperactivitat, i que la classe sigui avorrida i, per tant, ens costi parar atenció no vol dir que tinguem dèficit d’ateció.

Ser una mica tímid i que ens costi relacionar-nos no vol dir que tinguem síndrome de l’espectre autista i que passem una època trista no vol dir que tinguem depressió.

Que podem fer? És important entendre que el malestar, el patiment, no encaixar en un grup o l’ansietat forma tan part de la vida com gaudir, disfrutar o tenir amics.

Passar-ho malament no equival a estar malament, sinó a estar viu! Això no vol dir que no puguem entendre el malestar.

Entendre el malestar no vol dir posar una etiqueta reduccionista i simplista, sinó pensar perquè ho estem passant malament o ens comportem d’aquesta manera que no ens agrada gaire. Per exemple: No puc dormir… Necessito una pastilla per dormir. O no!

Hi ha altres maneres: No puc dormir… Perquè serà?. És veritat que a la feina estic preocupat per aquest projecte que em fa anar de bòlit.

A més a més, el nou cap que m’han posat… em fa por que em facin fóra, com la meva filla adolescent que avui m’ha fet fora de la seva habitació, cada vegada estem més distanciats. Crec que em sento sol…

I si truqués al Joan per explicar-li?

Que diferent és una postura de l’altre.

Mentre una ens converteix en un subjecte passiu i sotmès a una medicació que més aviat o més tard farà figa, per la dependència i la tolerància, l’altre ens apodera i ens fa responsables de nosaltres mateixos. I el que és més important, podem prendre accions per estar millor.

Aquest escenari patologitzador està fonamentat en el constructe nefast de normalitat. Cada cop hi ha una definició més estricta del que és la normalitat i per tant, cada vegada hi ha més persones que no són «normals».

Tot qui no sigui normal, és malalt. No hi ha res més injust, que tractar a tothom per igual.

Per tant, anem ha entendre què és el que ens passa i quina és la millor manera de solucionar-ho, ja que estem segurs que la majoria de vegades no passarà per una medicalització de la vida, sinó per permetre’ns està en contacte amb el malestar, no fugir d’ell.

Durant les vacances d’estiu, tot es veu molt diferent.

Si hem tingut la sort que a la feina ens donin vacances i que aquestes coincideixin amb les de la nostra parella, segurament hem gaudit d’uns dies amb família.

Donem més llibertat a la nostra criatureta, estem més amb ella i més per ella, els horaris són més laxes i no tenim la pressió que s’escapi l’autobús. 

Totes aquestes condicions fa que, normalment, els infants millorin.

Els que són molt insegurs, es tornen una mica més segurs, gràcies a la confiança dipositada en ells, els que s’enfaden molt sovint, estan més alegres gràcies a poder jugar més estona.

Els que sempre estan enganxats als pares, com que el poble és molt diferent que la ciutat, fa que sempre estiguin jugant amb altres.

Total, que l’estiu, per petits i grans, és un plaer! Però hem de tornar al cole, i a treballar.

Quina mandra! 

És molt freqüent i normal, que els dies abans de començar el col·legi veiem el nostre fill més agitat del normal. 

És important que estiguem amb ell i l’ajudem a calmar totes les angoixes que el nou curs desperta: Nou curs, nova classe, nou professorat… 

És important realitzar les tasques de preparació de manera conjunta per tal que es vagi fent la idea que el nou curs està ben a prop de començar. Preparar el material, anar a comprar la bata plegats o repassar que tots els deures d’estiu estiguin fets són, per exemple, accions que ajuden als infants a preparar-se cara el nou curs. 

En general sempre, però durant els primers dies de classe és d’especial importància que estiguem atents a com torna el nostre fill del cole.

Que l’escoltem i que li preguntem com li ha anat, com està amb els companys… Però podem fer més.

El principi de curs ens proporciona l’oportunitat de potenciar les capacitats d’imaginació i de fantasieig:

Què creus que treballareu aquest curs? Amb qui creus que et portaràs millor? Quina és l’assignatura que més et costarà?…

Totes aquestes preguntes potencien la capacitat de planificar, prevenir i ajudar al canvi. 

Però, perquè costa tant tornar al cole? 

En general, no ens agrada fer-nos gran. Mai hem estat millor que al ventre de la nostra mare, on s’estava calentet, hi havia menjar i no havíem de procurar-nos per res.

Quan naixem, tot és tan gran que ens passem la major part del temps dormint. Però… a poc a poc deixem d’anar a cotxet i comencem a caminar. – Sí home!, anàvem molt bé al cotxet perquè podia dormir quan estava cansat- comencem a tenir més responsabilitats i més deures.

I… el cos canvia. Ja no som aquell nen que tothom li feia carantoines, sinó que ara parles sense parar de fer galls i ja s’acosten els primers granets.

I tot això costa de pair. 

És important tenir al cap que hem d’ajudar els nostres fills a créixer, perquè no és fàcil.

Hem de confiar amb ells, donar-los llibertats i responsabilitats (adaptades a l’edat) al mateix temps que generem un espai on l’infant sàpiga que sempre podrà tornar quan les coses es posin lletges.

 Aquest és el repte de la tornada a l’escola:

Que la constatació de què un es fa gran no sigui viscuda com un fet angoixant, sinó com una oportunitat d’aprenentatge i de desenvolupament.